Scotland - France...Rugby!!!

Hola a tots! El passat diumenge vaig anar a veure el meu primer partit de rugby!!! I on millor que a Escòcia i en un vibrant partit del 6 nacions,eh?

La veritat és que els escocesos no són massa bons...no hi havia gaires esperances de fer res contra França. Tot i que hi posen ganes, tenen una afició fidel i la ciutat i el país es bolquen amb la sel•lecció, alhora de la veritat la superior qualitat dels altres equips s’imposa i Escòcia suma una nova derrota a la seva llarga llista.

Aquest any a més, encara és pitjor per que es presentaven contra França sense haver pogut “marcar” en cap dels últims 3 últims partits...la cosa no pintava massa bé però després de veure uns quants cops l’anunci de l’equip de rugby i el seu ja famós “We are Scotland” un comença a creure en el miracle. Som-hi!.

La primera cosa que em va sorprendre en les hores prèvies al partit va ser la gran quantitat de seguidors francesos que passejaven per la ciutat. Vivint a Barcelona un no té la percepció de lo important que arriba a ser el rugby a altres països i com les aficions segueixen els seus equips allà on van.

Vaig quedar amb 3 companys del màster. Per sort, un d’ells, en Phillipe és seguidor de rugby i durant el camí ens va anar explicant les 4 coses bàsiques per entendre el partit. La veritat és que és un esport força més tècnic del que pot semblar a simple vista i l’estratègia i la qualitat individual dels jugadors hi juguen un paper molt important.

Després de la classe express sobre assajos, melés, fores de joc i penalties ja estàvem llestos per partit. Durant el camí molts seguidors d’ambdós països i els escocesos, com no, vestits amb l’uniforme de gala: faldilla, camisa, mitjons de llana i gorra. La veritat és que em va sorprendre gratament veure la quantitat de gent utilitzant al vestimenta oficial del país. Tot sigui per posar pressió a aquests francesos.

Un cop a l’estadi més del mateix. Molts seguidors francesos que en certs moments de la tarda van fer que cregués que em trobava a St. Denis enlloc del Murray Stadium d’Edinburgh. L’ambient entre les aficions va ser molt bo i als “alé alé” i els càntics dels francesos els seguia una resposta en forma d’himne escocès per part dels seguidors locals. Un ambient ideal.

El partit en si va començar molt bé per part escocesa. Ràpidament es van fer amb el control i van estar a punt de marcar en 2 ocasions, però la falta de qualitat dels locals sumada a la bona defensa francesa ho van impedir. Resultat: un parell de penals a favor i 6 puntets al sac. Per altra banda, França va aprofitar les 2 ocasions que va tenir i va marcar. 10 punts.

La segona part va ser un monòleg de França davant d’una impotent Escòcia. Només quan els francesos van començar a cantar la Marsellesa es va poder veure una tímida reacció dels locals amb l’orgull ferit. Tot i això, el partit no va tenir color i va acabar amb un contundent 9 a 18.

Com a experiència va estar bé, ara que em va servir per veure que això del rugby no és lo meu. Joc lent, moltes aturades, molt defensiu...en fi, on hi hagi fútbol i un bon Barça que es deixin de rugbys!

Us deixo unes fotos de la tarda. Fins la pròxima!

Fotos --> Fotos Rugby

Queensferry

Hola! Només una entrada curteta per posar el link de les fotos que vaig fer el passat 30 de Gener a Queensferry.

Queensferry és un petit poble d’uns 12.000 habitants a uns 15 km a l’oest del centre d’Edinburgh. Té poqueta cosa però vaig decidir anar-hi per fer quatre fotos del Forth Bridge, el famós pont que creua l’estuari d’Edinburgh i permet accedir a la part nord del país ràpidament. Té més de 2.5km de longitud i va ser inaugurat el 1890 per evitar l’ús de ferris per creuar el mar. El pont és per ús exclusiu ferroviari i els cotxes han d’utilitzar el Forth Road Bridge, inaugurat el 1964 amb un estil més convencional.

Doncs bé, Queensferry es troba justament enmig d’ambdós ponts i és un bon lloc per fer bones fotos. Malauradament, les condicions de llum no eren massa bones i les fotos no han quedat massa bé...en fi, s’hi haurà de tornar un altre dia però mentrestant us deixo amb les que vaig fer.

Salut!

Fotos --> Fotos Queensferry

Excursió per la província d’Argyll

I dos mesos més tard...una nova entrada al bloc...pobret, que abandonat que el tinc...però és que des de l’última entrada no he parat: exàmens del màster, vol cap a Barcelona, nadals, un curs accelerat de com decorar uns pis en una setmana, tornada aquí, classes de nou, meetings d’EcoBusiness, papers....Però la veritat és que tot va força bé i de moment he aprofitat els 2 caps de setmana aquí: el primer per a fer snow i el segon per fer una sortida turística - fotogràfica.

Com heu llegit, la setmana passada vaig anar a fer snow! Escòcia no és famosa per l’esquí o l’snow però la veritat és que va estar força bé, bastant millor del que esperava per ser sincer. Aquí a la universitat hi ha un grup bastant potent de seguidors dels esports d’hivern i el diumenge passat van muntar una sortida amb autocar a Glenshee: l’estació d’esquí més gran d’Escòcia. Aquí, tot i que a molts us costi de creure, normalment no neva molt i portaven 2 anys sense poder obrir per falta de neu, però un cop més, la meva floreta m’ha acompanyat i aquest any han pogut tornar a obrir amb unes condicions de neu impressionants, xulo, no? El problema és que els escocesos portaven esperant tot aquest temps per anar-hi i si a sobre fa un dia de sol espectacular i temperatures moderades, doncs et queda una estació a petar d’esquiadors. Aquesta va ser l’única pega del dia, massa cues esperant per agafar uns remuntadors que en prou feines et pugen 300m de desnivell...Però com us dic, va estar molt bé i no serà l’última sortida a la neu que faig per aquí, això si, la pròxima entre setmana i sense cues ;). Vaig conèixer gent del club aquest i ja hem quedat d’anar-hi un altre cop aviat abans que s’acabi la neu. L’estació està relativament a prop, a uns 130km d’Edinburgh i té més de 40km esquiables, això si, com us dic, aquí no es poden esperar grans desnivells. Per trobar-los un ha d’anar a fer esquí de muntanya a les muntanyes més altes de les Highlands, on es poden fer descensos d’uns 700-800m.

Entre setmana poqueta cosa. Aquest trimestre tinc menys classes, que no feina, per que he de dedicar moltes hores a casa per llegir articles, llibres, etc... i fer feina d’EcoBusiness. Amb el Miguel hem presentat un paper a la conferència més important sobre “Digital Business Ecosystems” i a l’Abril marxem cap a Dubai! A veure si ens l’accepten, i sinó, doncs a aprendre dels experts i a veure l’edifici més alt del món ;). La veritat és que Dubai no és un lloc on aniria jo, és justament l’antítesi del que a mi m’agrada: desert, un model insostenible, especulació, riquesa, .... però la conferència és allà i tampoc ens queixarem,oi? Ja en trobarem d’altres a llocs més xulos: Hawai, Japó, Indonèsia,....jeje.

Però de moment estem aquí i hem d’aprofitar per anar descobrint els racons d’aquest país, així que el dissabte vaig pillar el cotxe per fer una ruta per la zona d’Argyll. En total van ser gairebé 400km passant pel parc natural de Loch Lomond & The Trossachs, el Kinchurn Kastle i la vall de Glencoe. De tornada vaig passar per Stirling però ja fosc i sense temps per a visitar-la, feia tard per veure el Barça-Valladolid ;).

A la ruta em va acompanyar una companya del màster, la Tian Tian, que juntament amb el Jacky és una de les persones amb qui he fet més amistat aquí. El dia va començar plujós, feia una mica de mandra anar a passar el dia a fer fotos però una cosa que vaig aprendre quan vaig venir a Edinburgh fa cosa de 3 anys és que aquí a Escòcia no has de canviar els teus plans pel temps ja que aquest canvia molt ràpidament i així va ser, després de mitja en cotxe ja feia un dia espectacular. Un altre cop vaig tenir sort i vaig poder gaudir d’un dia perfecte: sol, boira, petits núvols, castells, llacs gelats, muntanyes, neu ... tots els elements per fer una bona sessió de fotos.

L’objectiu principal era anar al castell de Kinchurn. Els que em coneixeu ja sabeu que a mi m’encanten els castells i aquest gaudeix d’un emplaçament privilegiat: al costat d’un llac (com no...) i rodejat de muntanyes que a l’hivern es cobreixen de neu. Pels que tingueu l’última Lonely Planet, és el de la portada. Després d’alguna parada per fer 4 fotos a llacs glaçats i a muntanyes enfarinades, vam arribar al Loch Awe però no veiem el castell per enlloc ja que hi havia una espessa boira que no deixava veure ni a 100m...noooooooo!!! Però com us he dit, aquí el temps canvia ràpidament i una mica més de calor i una lleugera brisa van apartar la boira i...taxaaaan! va aparèixer el castell! En fi, mireu les fotos però va ser l’escenari ideal.

Després del castell poca cosa, tornada per la vall de Glencoe, aquest cop nevada ,i cap a Edinburgh a veure el Barça acabar la primera ronda sense perdre cap partit. Impressionant.

Trobareu totes les fotos aquí --> Fotos Argyll

Fins a la pròxima!!!

El nou pis, ara ja 100% decorat!

Hola a tots! Per fi ja he acabat de decorar el pis. Olé ole!!! Si, després de més d’una visita a ca l’IKEA per comprar marcs ja tinc totes les fotos guanyadores del concurs penjades al pis. La veritat és que m’agrada bastant com ha quedat. A les fotos no queda molt bé, però els que vingueu ja podreu veure que guapo queda el pis. A part de les fotos, vaig comprar un “puf” per la sala, unes fundes pels coixins del sofà i un carret per la cuina. En fi, res més, que avui tinc molta feina, com de costum, i l’he d’acabar abans del Barça-Madrid, que ni exàmens, ni assignments faran que me’l perdi.

Fotos del pis amb fotos -->Fotos

Fotos guanyadores -->Fotos

Ah! I moltes gràcies a tots i a totes els que m'heu ajudat a remanar i triar entre tantes fotos. Salut!

Treballs, illa d'Arran, treballs....

23 dies des de l’última entrada...massa,no? Ja no sé ni què explicar per que han passat massa dies però avui, després de varis dies liat tinc una estona per escriure quatre línies. I és que les últimes setmanes estan sent un stress continuo... tinc molts treballs (aquí en diuen assignments) per fer però ara n’acabo d’acabar un i em feia mandra posar-me a fer el següent i he pensat: què coi! escric quatre línies fins que comenci el Barça-Inter.

Com us dic vaig bastant liat. Molts d’aquests treballs són en grup i la veritat és que en la majoria he hagut de prendre el lideratge per que els resultats fossin algo decents. En un grup sóc l’únic no asiàtic, curiós,eh? I la veritat és que la diferència cultural es nota alhora de treballar. És una de les coses però que m’agrada de fer aquest màster i és que estic coneixent a gent de mil i un països diferents i cada ú té una manera diferent de veure les coses i/o treballar. En això, els que estan a anys llum nostres són els xinesos...passen hores i hores currant i escrivint pàgines i pàgines d’informació però després són incapaços de sintetitzar, resumir, extreure conclusions, etc...En fi, entre això i que molts no tenen cap experiència professional doncs clar, em veig com el germà gran ;).

Però bé, deixem de parlar de feina. Durant aquestes gairebé 4 setmanes el més destacat que he fet en quan a activitats lúdiques ha estat començar a anar regularment amb els del grup de mountain bike i fer el viatge a l’illa d’Arran quan la meva mare i la Mercè van venir a visitar-me ara fa un parell de setmanes.

Els del club de BTT surten cada dimecres a les 2 i cada dissabte a les 10 del matí. Jo ja hi he anat alguns dissabtes però el primer vaig pagar la novetada i les ganes de fer-me el gallito... Vaig arribar allà, tot equipat, amb la meva vella i estimada Zeus i només veure la gent i les seves bicis ja vaig veure que allò anava de debò. A part d’una noia amb una bici mixta la resta portava unes bones màquines. Bé, la bici sola no fa res vaig pensar, ja veurem com va això. He de dir que el Miguel ja m’havia advertit que li fotien canya però vaig pensar que no seria per tant, al cap i a la fi, és un grup amateur sense ànims competitius....

Total, vam començar a pedalar i els primers kms molt bé. Els primers anaven esperant als que es quedaven enrere i el ritme era bastant suau. Durant la primera part de la sortida jo sempre vaig estar amb els de davant, còmode i gaudint de les magnífiques vistes que es tenen des dels Petlands. Quan ja portàvem un parell d’hores vam parar i els organitzadors van decidir dividir el grup en 2. Van preguntar qui volia fer una ruta més llarga i dura i qui volia escurçar-la i tornar aviat a casa. Jo, com em trobava bé i feia mesos que no agafava la bici vaig decidir fer la llarga i deixar-me de sortides de domingueros però poc vaig tardar en descobrir que potser havia subestimat els altres.

Del grup d’11 que érem vam quedar 4 per fer la ruta llarga. Vam començar baixant i de seguida vaig veure que allò no seria fàcil: fang, gespa, humitat, aigua...es necessita força tècnica per baixar per aquests terrenys i clar, jo no hi estic massa acostumat. Tot això, jo sempre m’he defensat bé baixant i no em van deixar enrere. Ara, quan va venir la pujada ja va ser una altra història....els 3 paios pujaven com si el terreny fos pla...de seguida vaig posar el meu ritme i vaig anar fent xino xano. Ells em van haver d’esperar en més d’una ocasió però és que el ritme que tenien era infernal. Després vaig estar parlant amb ells i tot va quedar clar: que si duatlons, que si competicions de llarga distància en BTT, equips oficials,...Tot i això, i pel temps que feia que no agafava la bici va estar bé.

La segona sortida ja li vaig fotre més i si continuo anant amb aquesta gent regularment tornaré fet una màquina ;).

ILLA D’ARRAN

La primera visita familiar es mereix un capítol a part. Després d’un parell de mesos la meva mare, acompanyada de la Mercè, va venir a visitar-me. La veritat és que no vaig poder estar amb elles el que hauria volgut per que, com no, estava liat entre la uni i el projecte però elles ja es van apanyar per anar visitant tots els racons de la ciutat.
De cara al cap de setmana vam decidir anar a veure l’Illa d’Arran. Descrita com una Escòcia en miniatura per la Lonely Planet, té una mica de tot el que un pot esperar d’aquest país: costa, valls, poblets petits, pubs, una destil•laria de Wisky, el típic castell, etc.

Plovent a bots vam posar ruta cap a Arran. Hora? Les 7 del matí. Uix!!! I és que per anar a la illa teníem reservat un ferry a les 9 del matí. S’havia d’aprofitar el dia a tope que aquí ja es comença a fer fosc aviat. Després d’un parell d’hores en cotxe i 50 minuts en ferry ens vam plantar a l’illa.

Arran és una illa on les principals atraccions són les muntanyes, les platges i la destil•laria de wisky. Com la resta d’Escòcia, és un lloc per gaudir de la naturalesa i la sol•licitud del paisatge. Així que vam començar a fer kms recorrent la carretera que voreja tota la costa. Pel camí vam veure alguna foca, cignes i castells just abans de parar per fer una visita a la destil•laria de wisky d’Arran, una de les més petites d’Escòcia i on elaboren un dels millors wiskies del país, amb partides especials pels prínceps d’Anglaterra o l’Ewan McGregor entre d’altres.

Després de descobrir els secrets del wisky vam continuar la ruta fent una breu parada per dinar. Per la tarda més del mateix: km rodejant l’illa i un petit passeig per un bosc amb menhirs amb més de 4000 anys d’història.

I res més per ara, que ja és una entrada prou llarga. Només afegir que ja tinc impreses, emmarcades i penjades la majoria de les fotos. Ara només me’n queden dues i ja tindré el pis 100% decorat. En quan ho tingui pujo unes fotos de com ha quedat. De moment però, us deixo amb les fotos de l’illa d’Arran. Apa, salut i visca el Barça!! Avui toca guanyar si o si!

Fotos illa d’Arran --> illa d'Arran

Primera incursió a les Highlands!

Dos entrades en un dia...sobredosi de bloc! Després de la rutilla pel sud, tocava un pel de nord,no? Doncs aquí a Escòcia el nord l’anomenen les Highlands. Ara bé, aquí son molt bèsties (a lo basc) i es queden tant amples dient les Highlands a mig país...la regió és molt gran i cobreix pràcticament la meitat nord d’Escòcia. En aquesta primera incursió he seguit la ruta típica del centre-oest de les Highlands i m’he anat desviant en alguns moments per l’oest per tal de descobrir llocs més remots.

Molts dels llocs ja els coneixia tant del primer viatge que vaig fer a Escòcia quan estava vivint a Gal•les o amb l’excursió a les Highlands i l’illa d’Skye que vaig fer ara fa 3 anys quan vaig passar l’estiu a Edinburgh però com la Miriam estava de visita i els volia veure vaig repetir. Tot i això, aprofitant que aquest cop anava amb el meu cotxe, he pogut descobrir les valls (o glens) i els llacs (o lochs) més apartats de la ruta turística, així com recórrer una carretera d’un sol carril sense completament res al voltant al llarg de la costa oest.

Però comencem des del principi. Després de creuar l’estuari pel nou pont i observar el fabulós Forth Rail Bridge vam posar rumb cap al nord. La primera parada de la ruta va ser a Fortingall, un poble que la Lonely Planet descrivia com un dels més macos d’Escòcia però que algú li hauria de preguntar a l’autor si s’havia fumat alguna cosa aquell dia o què... Si algú ve a Escòcia i vol veure’l que no esperi més que 4 cases, un hotel i això si, el tronc d’un arbre que es diu que és l’esser viu més antic d’Europa, els científics calculen que té més de 5000 anys.

Però la parada no era només pel poble, sinó per anar a Glen Lyon. Una de les valls més llargues i verges de tot el país. La veritat és que és força espectacular i amb els colors de la tardor encara més. No em vaig poder estar d’anar parant a cada moment i fer fotos. Tot i això, la tardor a Escòcia es mereix una sortida només per a fer fotos. Jo com no tenia mol temps, anava fent el que podia però al llarg dels dos dies vaig veure més d’un grup semiprofessional que anaven buscant els millors racons per exprimir les seves càmeres d’última generació.

Després de la visita a la vall rumb cap a Fort William passant per la zona dels Troshacs. Una delícia de boscos, llacs i destil•laries de wisky. Enlloc d’agafar la carretera més general ens vam desviar per una petita carretera d’un sol carril que creuava una vall remota plena de boscos i cascades i sense presència humana. A Fort Williams s’hi arriba després de creuar l’impressionant Glencloe, o el “vall de les llàgrimes”, nom que va adquirir després que s’hi produís una gran matança l’any 1692. Un cop a Fort Williams parada per descansar i cap al nord a Fort Augustus: el poble on comença la part sud del Loch Ness. Allà parada per sopar (una impressionant amanida de salmó fumat i gambes), beure una cervesa de producció local i dormir.

L’endemà el matí la ruta va continuar vorejant el llac Ness i fent parada al castell de Urquhart. Parada, foto i continuem. La següent parada va ser a Glen Affric, una vall espectacular a la que segur tornaré a fer excursions amb la bici ben aviat i per la qual vaig fer una petita excursió a peu

Per acabar el dia, vam decidir anar a la costa oest, concretament a Appelcross, un petit poble totalment aïllat del món al qual s'hi arriba després de recórrer varis kms per carreteres d’un sol carril i d’una sol•licitud inquietant. La veritat és que poques vegades he tingut la sensació d’estar tant aïllat com a la península on es troba aquesta població i això que Nova Zelanda no es quedava curta, però no sé, a Escòcia la sensació d’aïllament crec que s’accentua. Recórrer aquestes carreteres és una experiència que si un té la possibilitat no hauria de deixar passar. Quan després de kms i kms s’arriba a una petita població, s'entén com es sentien els antics viatgers quan arribaven a una casa o llogarret on podien demanar aixopluc. Així em vaig sentir jo quan després de la ruta per la península vaig arribar a la nit a Kinlochewe on després de demanar lloc a l’hotel que estava ple ens van redirigir a un B&B. Abans d’arribar però, corbes i corbes d’una carretera per la qual passava tot just un cotxe i en la qual de tant en tant havia de frenar bruscament per que un cérvol decidia creuar-la. Impressionant,no?

L’últim dia camí d’Edinburgh poca cosa. Vaig deixar la Miriam a Finhorn i vaig posar rumb cap al sud. A mig camí al parc nacional dels Cairngorms per fer una excursió a peu pels voltants de l’estació d’esquí més gran del país. Al sortir feia un sol espectacular però de cop i volta es va posar a ploure a bots i a barrals...mitja hora va durar, després de nou un sol espectacular. Resultat? Un doble arc de St.Martí. Sisi!!! Doble! I complert! Impressionant. El vaig gravar en vídeo just abans de caminar-hi per sota. Increïble. En fi, mireu-ho vosaltres mateixos.

Pocs Kms abans d’arribar a Edinburgh, parada a Pitlocry per fer una cervesa en el que està considerat el millor pub d’Escòcia, el Moullin Inn. Em va fer gràcia per que ja hi havia estat en la primera visita al país, quan encara no sortia a la guia com el millor, sinó com un dels recomanats de la zona. Allà una cervesa feta pel propi hotel i camí a Edinburgh. Fi dels primers dies de turisme a Escòcia.

Fotos Highlands -- > Fotos Highlands
Link amb el video -->Vídeo arc St.Martí

Una excursió per la zona dels “Borders”

Hola! Després de més d’un mes sense sortir d’Edinburgh els dos últims caps de setmana he aprofitat per fer una mica de turisme. El passat diumenge vaig agafar el cotxe per anar a fer una ruta pel sud-est d’Escòcia, per la zona coneguda com a “Borders”. És una àrea força tranquil•la i que la majoria de turistes passen per alt en front dels al•licients típics del país: Edinburgh i les Highlands. Tot i això, aquesta regió té moltes coses que valen la pena: petits pobles de pescadors, castells, abadies,...i alguna que altra sorpresa, com platges de sorra fina on és comú practicar el surf. Surf? Doncs si, i a ple mes d’octubre! Com veureu a les fotos, aquí hi ha gent molt valenta que no dubten en posar-se un neoprè que deu ser de 2cm de gruix i llançar-se a caçar onades. Jo de moment no sóc tant valent, però veient la platja, les onades i la gent fent surf em va entrar nostàlgia dels meus dies per les antípodes i crec que de cara a l’estiu que ve algun dia provaré de fer-ne.

A part d’això, vaig planificar el dia seguint la típica ruta que uneix les abadies de Melrose, Jedburgh i Kelso (Borders Abbeys Way). Primer de tot però vaig recórrer la costa sud-est fent parades a St.Abb’s Head i la platja de Coldingham, d’on són les fotos dels surfistes. Tota la costa és excel•lent per al surf, el submarinisme i l’observació d’ocells. El submarinisme, de moment també l’aparco, però de cara el bon temps aprofitaré per fer-ne per que he llegit que Escòcia té uns dels millors llocs per fer submarinisme en aigües fredes, s’haurà de probar,no?

A part d’això, poc més. Les abadies i el castell de Hermitage. Que tot i no ser gran cosa, impressionava per lo aïllat que estava. Només s’hi arriba després de Kms i Kms per una carretera d’un sol carril i passant 3 o 4 cases: Escòcia.

Res més, us poso el link amb les fotos.

Fotos Borders --> Fotos Borders